GRUP RAUXA

EL CARTELL FINAL D'AQUESTA OBRA DE TEATRE.-

PENJANT LA PANCARTA AL BALCÓ DE LA CALÀNDRIA.-

FOTOS ASSAIG GENERAL.-

FOTOS DEL DIA DE LA REPRESENTACIÓ 12-4-2014.-

CRÒNICA FETA PER ESTEVE PUJOL AL BUTLLETI DE GENT DEL MASNOU

EL GRUP RAUXA FA BON TEATRE

Esteve Pujol i Pons

El Grup Rauxa, de Gent del Masnou, té dues fesomies –com el déu Janus, la divinitat romana de la pau i de la guerra–: l’una, la mostra cada darrer diumenge de mes a les set de la tarda, ja des de fa anys, al local social; és una cara pacífica, plaent, suau, riallera, amb un regust romàntic de festa literària i musical; l’altra faç és lluitadora, enèrgica, malcarada de vegades, no tan sovintejada, sobre l’escenari de Ca n’Humet. El Francesc Fàbregas fa girar ambdues cares amb encert.

El segon rostre, ens el va mostrar al vespre del dissabte, 12 d’abril, i l’endemà, diumenge, a la tarda. Un fet salvatge –durant tota la representació em venia al cap una obra bessona titulada Un déu salvatge, no sé per què– ens va entretenir, fer riure i fer reflexionar. Dos matrimonis, el de l’Alícia (Pilar Alcoba) i el Guillem Oliver (Josep Ducat), i el de l’Anna (Cristina Sagré) i Miquel Raventós (Josep A. Fernàndez, JAF), passen d’un començament versallesc a un final terrible, en un crescendo èpic.

En l’exposició q             ue en feia el programa de mà –si el teniu, rellegiu-vos-el–, hi trobem, molt bellament expressat, tot el gruix interior de l’obra. Entre les rialles i situacions ben còmiques –el Josep Ducat i la Cristina Sagré se n’emportaven la palma– i les desmesures tenses i abrandades –vehements en la Pilar Alcoba, més cíniques en el JAF– vam anar passant revista de la manera ben humana de fer de qualsevol dels espectadors. És que, en les caricatures, sempre ens hi reconeixem, amb humor, amb trets exagerats, això sí, però som nosaltres!

Moltes vegades, quan gratem la superfície, apareixen les causes dels problemes i descobrim la complexitat de la realitat, les arrels més profundes de la vida; una objectivitat problemàtica, conflictiva i punyent, que esclata sobre l’escenari com una traca quan arriba al seu final. [… …] I és que en aquesta obra ningú no se salva. Tothom té un moment salvatge. Voleu dir que només un?

Els clàssics més venerables, des de l’antigor, ja destacaven la funció catàrtica, reveladora i purificadora de passions internes, que exerceix el teatre, com si fes sortir el pus d’una pústula closa. A l’escena ens veiem reflectits amb les nostres misèries i fins i tot amb les nostres virtuts. I sempre són més fàcils de pair els nostres vicis i defectes carregats a l’esquena d’altri que no pas de la nostra, encara que nosaltres mateixos els tinguem, i més grossos i tot.

Visca el bon teatre! Visca la cara eirènica i visca la cara bèl·lica del Grup Rauxa!

Janus, el nostre Gener, també era el déu de les portes: obertes de bat a bat perquè l’odi se’n vagi per sempre; tancades amb pany i forrellat perquè l’amor no s’escapi mai més.