GRUP RAUXA - Altres informacions

COM SÓC COM A DIRECTOR DE TEATRE AMATEUR.-

Explicar com sóc com director de teatre amateur no em correspon a mi, només ser que hi haig de dedicar molt de temps i pensar molt bé quina obra representar i estudiar molt atentament cada personatge. A vegades tinc dubtes de si aquell personatge ha de ser com penso. També hi ha personatges que se’n fan difícils la seva composició, en canvi altres vegades el tinc composat de seguida, el tinc molt clar.

Una manera de com composar un personatge, és fixar-se amb la gent, com es comporten, com reaccionen, com parlen, la seva personalitat, ja sigui assentat en un bar, ja sigui passejant pels carrers del Masnou o de Barcelona, en una botiga, en qualsevol lloc, sempre i quan estiguis receptiu del que t’envolta i que tinguis un grau d’observació del que està passant al teu entorn, estiguis on estiguis. Puc dir que em tinc per un bon observador de les coses i de les persones que he conegut i inclòs de les que no he conegut però he observat. De veritat que es una font important dels diferents tipus de persones que ens envolten i que a vegades no ens fixem, però una persona de teatre com jo, encara que sigui d’una forma amateur, tinc aquest tema molt present per poder crear personatges en les obres que he dirigit o he actuat.

Quan tinc l’obra de teatre més o menys encaminada, faig un exercici una mica dur, però el meu temps de jubilat m’ho permet, encara que quan treballava, també ho feia, copio l’obra de teatre elegida a l’ordinador. Mentre vaig copiant escena per escena, vaig estudiant encara més els personatges i escenes que em permeten aprofundir les reaccions de cada un d’ells.

En aquest apartat és quan decideixo fer-me-la meva i adaptar algunes coses que em semblen milloraran quan la pugui representar en el Masnou. És cert que tampoc són gaire les coses que adapto, normalment les obres de teatre que llegeixo estan molt ben escrites, però pensant sempre amb el públic del Masnou, i amb els actors i actrius que normalment fan teatre, és quan anul·lo alguna escena que aporta poques coses i que no varia res l’argument. Adapto alguna escena ampliant-la o reduint-la d’acord amb el que jo crec pot quedar millor i sobretot com ho veuria si jo fos públic.

Aquest tema del públic el repeteixo vàries vegades, però per a mi és important al cap i a la fi seran els que jutjaran si l’obra de teatre els ha agradat o no, si ho han passat molt bé o simplement bé. Quan diuen bé, vol dir que no gaire bé o gens bé. Això em preocupa molt, és una de les principals preocupacions que tinc quan estreno una obra de teatre en el meu poble.

Quan he acabat amb l’adaptació de l’obra de teatre, i una vegada ja l’he escrit en un tractament de texts del meu ordinador, faig un altre exercici que a vegades la faig en el moment que l’escric a l’ordinador, que és estudiar com ha de ser les reaccions dels personatges, la seva forma de parlar, la seva forma de dir certes coses puntuals... amb la finalitat de que tingui els efectes desitjats d’acord amb l’escena de que es tracta, ja sigui una comèdia o un drama. Això també em porta molt de temps i llegir vàries vegades l’obra de teatre.

Per exemple l’obra de teatre “Això no és via”, la vaig tenir molt de temps a la tauleta de nit, i abans de dormir la llegia, sobretot les escenes que no tenia del tot clares i llegint-les trobava finalment com s’havia d’interpretar, com s’havia de dir aquella frase, la seva intensitat, si s’havia de dir de pressa o a poc a poc, les pauses, les cares que s’havien de posar, etc. Tot el que ha d’arribar al públic, mantenir la seva atenció, això és el més important, mantenir constantment l’atenció del públic. El públic l’has de despertar constantment, no pots deixar que s’adormi. Si en una escena el que es diu no és del tot important, has de treballar en el moviment dels actors i preparar alguna sorpresa visual o en el trencament del guió, amb la finalitat de cridar l’atenció del públic. Tot aquest treball està destinat i pensant sempre perquè arribi al públic. Tot es fa per ell. Què faria un grup de teatre si no tingués públic?

Quasi diria que amb tot això que explico, es pot dir que dissecciono una obra de teatre en tots els sentits. Tenir-la clara i fer les composicions oportunes abans exposades per arribar que la seva representació tingui el millor èxit possible.

Amb tot això, també és cert que aquest treball moltes vegades no s’aprecia, el resultat segurament serà bo, però aquest treball entenc és difícil de valorar pel públic, encara que sí ho és per les persones que actuem coneixem aquesta activitat artística tan bonica.

Reconec que l’escenografia d’una obra de teatre m’és difícil. Tinc molt clar on han de ser les entrades i les sortides dels actors en l’escenari, però el que hi ha d’haver, quin tipus d’objectes, quin tipus de decoració i ambientació, sincerament reconec que sóc una nul·litat, quasi diria que no arribo ni a un aprovat. El que tinc clar és el vestuari i la il·luminació.

Per a mi la composició dels personatges i la seva interpretació, les seves reaccions, l’expressió de com ho han de dir, la dicció... La direcció i els moviments en escena, tot el que envolta la interpretació i els personatges és bàsic quan prenc la direcció d’una obra de teatre.

Pot ser que quan vagis a veure una obra de teatre el taló estigui obert i per tant puguis veure com està distribuït l’escenari i també tots els seus elements, per tant s’identifica de seguida si representa una sala d’estar, un menjador, una cuina, una perruqueria, o el que sigui. També pot ser que el teló estigui tirat i no veure res fins que s’obri. En aquest cas una vegada comença la funció en menys d’un minut també hauràs identificat on passarà l’actuació. Per tant quan comença l’actuació, el públic deixarà de banda l’escenografia per identificar-se amb el guió i amb la interpretació que en fa cada un dels actors, i aquí és on crec resideix l’èxit o el fracàs d’una obra de teatre.

L’escenografia m’agrada sigui senzilla, per exemple quan vaig dirigir “Homes” (any 2001), en Jordi Abelló va idear una escenografia molt original. En aquesta obra només surten cinc dones que interpreten diferents personatges en diferents escenes. L’amic Jordi va jugar amb els colors. A cada una d’elles estava identificada amb un color en diferents elements, com un mocador de coll o una insígnia i com que no hi havia decorat, sinó que es basava en una cortina negra al fons, va enganxar unes tires de roba amb els mateixos colors de cada personatge i d’acord a on estaven assentades. En aquesta obra la interpretació va ser extraordinària, per tant estic segur que una vegada el públic va veure els colors de cada una de les actrius, es va centrar en el guió i sobretot en la interpretació.

En l’obra “Això no és vida!” (any 2010), no hi havia res de decorat, solament la cortina negra al darrera, Per què? Doncs perquè les cinc dones que surten les volia sempre al davant mateix de l’escenari, directament davant del públic, perquè al públic li ha d’arribar directament el que passa a l’escenari. Les actrius havien de compartir amb els espectadors tot el que els estava passant, l’espectador ha de viure, el més intensament possible el desenvolupament de l’obra de teatre. D’alguna manera l’has de fer còmplice del que està passant a dalt de l’escenari, ho a de viure el més a prop possible. La resta de personatges pujaven i baixaven de l’escenari quan els tocava actuar. Aquí hi va jugar la il·luminació. Els focus solament il·luminaven la primera línia de l’escenari, ja que era on estaven sempre les cinc actrius que sortien i, esporàdicament, els vint-i-tres personatges més de repartiment quan els tocava actuar.

En les demés obres he tingut sort amb els col·laboradors que sempre he tingut, ja sigui en l’escenografia, vestuari o perruqueria, que en aquest cas l’amiga Esperança va fer veritables creacions. La més espectacular el nostre estimat “Mikado” (any 2000), ja que sense ella no hagués estat el mateix.

Per tot el que he explicat queda clar que poso molta atenció, primer en l’obra de teatre que crec suficientment bona per ser representada, la composició de cada un dels personatges, i d’acord amb el que vull fer, el repartiment adequat d’acord amb els actors i actrius de que disposo. Si no els tinc prefereixo més no fer-la i esperar una altra ocasió.

Per a mi el teatre és el màxim exponent cultural que es pot donar a dalt d’un escenari o en qualsevol espai. Hi ha tot uns elements de guió, d’escenografia, de llum, de so i d’interpretació, que si es compenetren en un sol conjunt donen un resultat cultural inigualable.

Francesc Fàbregas Cardona (Any 2011)